Prema ancora ch'c'era el specch invented dai nostre vecch c'era gia' qualc'ambizios ch'el s'guardeva tutt curios sora l'acqua d'una pozza, d'una secchia o d'na tinozza. Un ch'Narciso se chiameva tutt'el giorn el se specchieva e el diceva "A so el piu' bel, propi an c'né un'atre uguel!" E l'ha fnid d'inamuress de se stess, del su rifless. La pasiòn l'è steda fort da purtel fin a la mort. Ogg d'Narciso c'né parecch: dle ragazz davanti al specch le sa ferma par'n'uchieda per qualc'ora d'la giurneda. Le se spnella sal belett, le s'impiastra sal rusett e le s'guarda s'le je bell, s'le je stil cum le modell e s'le' s'ved un po' bundant, sa la cura dimagrant, parchè el pes el vaga giò, le va a fnì d'an magnè piò e le fnisc t'na malattia ch'la se chiema "noressia". Senza incorgsce (è trist a dì) le sta mel fin a murì. Propi an c'è piò brutta sort par bsè men truvè la mort. Per salveli da st'andazz co's'po' fè par s'tle ragazz cle vò essa un figurén secch sbrulid com'un stechén? Bsognaria fei capì ch'per ni bell an s'po murì, sopratutt ch'le tnessa in ment che quel ch'conta è i sentiment; le n'avrìa piò da creda che sia bell sol quell ch's'po' veda, ch'la bellezza quella ch'centra l'an'è fora: l'ai'è dentra! E sperem c'artorna d'moda Le ragazz de carna soda, quant le donn piò ricerchéd li era quelli "maggiored".
un'd'Pesre
|